Professional de la pintura decorativa, amb la que es guanyava la vida, el seu aprenentatge és quasi autodidàctic. Anà a Madrid el 1884 per estudiar els pintors del segle d’or espanyols i va ser alumne de Carlos de Haes, d’origen belga, que era catedràtic de paisatge de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, gràcies a la recomanació d’Elisenda Cerdà, filla de l’arquitecte Ildefons Cerdà. En aquesta obra de maduresa, el naturalisme dona lloc a la interpretació vigorosa i impulsiva de la realitat. De fort contrast i expressivitat dins una mateixa gamma cromàtica, els verds desborden la composició. La pinzellada és directa alla prima sense dibuix preparatori, i és molt matèrica i empastada. Així pintà, sovint amb pleinairisme, de manera àgil i expressiva. La seva obra evolucionarà cap a un estil personal d’impressionisme. Els seus paisatges, d’un potent dinamisme en què els elements atmosfèrics i el color són de gran importància, especialment el treball de la llum i els contrallums. La construcció de l’espai de l’obra, per mitjà de la perspectiva aèria del color i les tonalitats graduals, permeten representar els plans i la profunditat del paisatge. En aquest quadre, pràcticament monocrom en verd, hi observem una gran modernitat, propera a l’abstracció. Gimeno, sense adoptar plenament les solucions formals de l’impressionisme, coincideix en les creacions directes a l’aire lliure i la pinzellada breu, potent i ràpida.